Certament,
allò que anomenem “literatura” és una barreja de diferents factors entre els
quals destaquen les figures dels autors i la dels lectors, l’època que marca la
difusió i la recepció de textos, i també un determinat suport que, amb els seus
canvis, modifica l’esperit de l’obra.
Primer
va ser l’oralitat. Més tard l’escriptura impresa. I avui, els hipertextos.
Des
del seus orígens, la literatura ha experimentat canvis, revolucions, que l’han
alterada tant en els seus formats de presentació, com en concepció i recepció.
A grans trets, els canvis que ha patit la literatura, per ordre cronològic, van
des de l’oralitat primera, passant per les tauletes de fang, el papir, el
pergamí, el còdex manuscrit, fins arribar al regnat del full imprès a partir
del segle XV, de manera que durant cinc segles fins avui, no s’havia modificat
el suport de lectura.
La genialitat de Gutenberg va constituir l’esdeveniment
cultural més revulsiu de l’Edat Moderna: abaratia els costos i el temps de
producció dels llibres i facilitava l’accés al coneixement, uniformitzant tots
els exemplars impresos i possibilitant els llibres de butxaca amb un format
transportable.
L’humanisme renaixentista es va aprofitar d’aquests avantatges i
dels humanistes prové el respecte reverencial cap als llibres i la noció d’autor
que sobreviu a Occident.
Però, la revolució tecnològica iniciada a mitjans del
segle passat i accelerada en els últims quinze anys ha modificat les instàncies
culturals que sostenien la civilització occidental, així com la noció mateixa
del llibre, lector i autor. S’inicia un nou escenari a partir del qual es
desencadena tota la transformació del paradigma literari: l’hipertext. S’ha de
dir, no obstant, que tots aquests canvis
no s’han produït de forma brusca, radical, sinó que s’han pogut allargar-se
segles, donant-se èpoques en les que convergeixen les diferents formes i
pràctiques d’escriptura, lectura i
publicació.
El desenvolupament de l'hipertext com a eina informàtica coincideix amb nocions clau de la crítica literària més recent, com les de text o intertextualitat, escriptura i dialogisme, o la posada en dubte dels límits entre gèneres i disciplines. De fet, la creació i l'ús de vincles entre textos, o parts d'un text, imatges i sons que els programes hipertextuals permeten, fan saltar les barreres disciplinaries, genèriques i estilístiques, o les establertes entre nivells culturals. Però no es pot oblidar la relació entre oralitat i escriptura, la seva importància és vital per mirar el passat abans de predir el futur de la literatura en els nous mitjans electrònics, constatan que els textos que avui adjuntem a aquest domini, fora del seu confinament recent a l'espai de llibre imprès i a la lectura silenciosa, sempre varen tenir un funcionament hipermediàtic, fossin cantats, representats o només llegits en veu alta i en grup, fins al segle XVIII, allò que anomenen literatura és inseparable del funcionament hipermediàtic.
Les noves tecnologies han retornat a la literatura tot el que tenia d’hipermèdia. Segons Carlos Moreno, la literatura, associada durant segles a tots aquells sabers mereixedors de ser conservats, ha estat privada massa temps del seu caràcter hipermediàtic. I, ha estat l’hipertext qui ha despertat tot el seu potencial, adormit durant l’imperi de la lletra impresa, rescatant-la d’aquell tancament i tornant-la a l’oralitat i a l’espai obert a diferents formes de percepció i d’interacció, que és, en realitat, el seu espai natural. Entre oralitat i hipertext hi ha per tant, una relació molt més estreta del que es podria pensar, ja que permet retornar a la idea antiga de literatura, més amplia, més diferent i més canviant. La idea d’hipertext és, per tant, molt antiga, ja que venia funcionant durant l’etapa de la narrativa oral, tot i que reclosa en tinta i en paper. En paraules de Carlos Moreno: “... los nuevos medios no hacen sino potenciar lo que ya funcionaba a través de la escritura, de la literatura en sentido amplio hasta su especialización, algo que la imprenta había dificultado, aunque sólo en parte: cada lector, al leer, elige su propio camino,
es decir, un texto diferente que nunca
se agota del todo”.(1.)
(1)Moreno Hernandez, Carlos (1999) Literatura e hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrònica.
Madrid: UNED pàg.16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada