L'HIPERTEXT, SÓC JO?

L’anomenat Ciberespai és avui l’univers comunicatiu per excel·lència. La comunicació a través dels hipertextos ha substituït els canals d’informació i comunicació privats tradicionals per una xarxa en la que la informació esdevé visible i amb possibilitat de replica per la resta d’usuaris. 

El món dels blogs, de twitter, de facebook són escenaris d’aquesta nova forma de comunicació i relació; apareix com un nou espai de creació de subjectivitat, com un escenari dins el qual es superen els límits del temps i de l’espai. El que anys enrere era un diari personal o un conversa privada ha esdevingut un blog o un missatge a la xarxa social. Internet i les seves eines ens permeten exhibir al món virtual la nostra vida quotidiana, la nostra intimitat i sobretot els nostres pensaments. I, és que sovint aquests pensaments afloren a la nostra consciència, viatgen dins la nostra ment, sense ordre aparent, seguint diversos camins que s’entrellacen ràpidament. L’hipertext apareix precisament com un instrument d’exteriorització d’aquests pensaments i de la subjectivitat, capaç de reproduir la complexitat del nostre pensament i capaç de fer aflorar el nostre “jo” més íntim i el nostre “jo” més social, permetent-nos crear una nova identitat, la identitat virtual.

Manuel Castells ens diu que amb Internet, hem assistit al naixement d’un nou model de comunicació, d’una nova cultura. Les nostres ments són les que, sobre la base de la nostra pròpia existència, processen la cultura i no les nostres maquines. “La cultura humana només existeix en i per les ments humanes, generalment connectades als cossos humans.”(1) Nosaltres tenim “l’habilitat interna per a recombinar i assimilar en les nostres ments tots els components de l’hipertext, que estan distribuïts en diversos àmbits de l’expressió cultural.”(2) Accedir i recombinar tot tipus de textos, imatges, sons, silencis i buits és el que ens permet fer precisament la interoperativitat basada en Internet. L’hipertext és “allò que produïm en utilitzar Internet per absorbir l’expressió cultural en el món multimèdia”(3); l’hipertext està doncs dins de cadascun de nosaltres, l’hipertext sóc doncs jo i no és el producte d’eines i màquines informàtiques. És gràcies a Internet i no a les maquines que podem dir que cadascú té el seu hipertext, un hipertext individual, personal, “perquè vivim en la cultura de la virtualitat real; “virtual perquè està construïda mitjançant processos de comunicació de base electrònica, i real perquè es la nostra realitat fonamental, la base material amb la que vivim la nostra existència, construïm els nostres sistemes de representació, fem el nostre treball, ens relacionem amb els altres, obtenim informació, formem la nostra opinió, actuem en política i alimentem els nostres somnis.”(4)

Ser al Ciberespai significa representar-se a un mateix, adquirir una identitat digital que es va construint a partir de la pròpia activitat a Internet i de l’activitat dels altres. Les nostres ments no són mons únics i aïllats, estan connectades a l’entorn social. Així que en la nostra estructura social en xarxa, ens cal un llenguatge comú i, per tant, un significat comú. “I, si en la cultura virtual, la comunicació depèn de l’existència de protocols de significat, per a establir ponts de comunicació entre els hipertextos individuals (5)”, l’art és el més gran d’aquests protocols , en aquest context.

(1) Christian Vanderdorpe(1999), Del papir a l’hipertext. Paris: La découverte, pàg.57
(2)  Ídem., pàg. 57
(3)  Ídem, pàg. 57
(4)  Ídem, pàg. 58
(5) Ídem, pàg. 58