HIPERTEXT, LECTOR, AUTOR

En el fenomen de l’hipertext, els nexes situen el text al centre de l'univers textual, que crea un nou tipus de jerarquia on el centre del text domina sobre els elements perifèrics. Aquest centre, però, és dinàmic, passatger, virtual, que tan sols apareix en un passatge particular i no manté una relació tirànica amb els altres elements de la xarxa. L’hipertext transforma el text i la seva estructura. Un text s’estructura principalment en tres eixos principals: Inici, desenvolupament i desenllaç o final. La noció d’inici és una herència metafísica que mostra la necessitat de fixar un origen per a tot, que amb l’aparició de l’hipertext desapareix. L’hipertext no té un origen fixat, ni un itinerari traçat, la qual cosa implica que no té final; el text no s’esgota mai, en podem fer infinites lectures, sense que una sigui considera millor que l’altra. L’hipertext dificulta la determinació del principi d’un text perquè, per un costat, canvia la nostra concepció de text, i per l’altre, perquè permet al lector començar en molts punts diferents, també canvia el significat de final. Els lectors no poden tan sols triar diferents punts on acabar, sinó que a més a més poden seguir ampliant-lo, deixar-lo més llarg de com era quan van començar a llegir. El recorregut també és diferent, ja que els nexes electrònics destrueixen la oposició binària entre el text i les notes existent en el llibre imprès. Cada vegada que segueix un nexe, el lector pot trobar-se un altre passatge del mateix text al que fa referència o un de nou, i els nexes també ens poden conduir a altres obres del mateix autor o de la mateixa categoria. L’hipertext ideal consistiria, segons Joan Campàs, "en un conjunt d’itineraris oberts, evolutius, adaptatius entre un conjunt divers de coneixements que pertanyen a un domini amb fronteres relativament difoses. Constituiria una temptativa d’apropiació subjectiva del que és imprecís, relatiu, variable, complex.”(1)

El més significatiu de l’hipertext és la distinta dinàmica de lectura que ofereix respecte la del llibre en paper. A l’hipertext, els elements annexats al text tenen un accés directe, només fent un clic, sense moure’ns de lloc i sense la dificultat de recórrer biblioteques a la cerca del llibre relacionat. Cada enllaç planteja el dilema de clicar-lo o no, amb la qual cosa s’està privilegiant la capacitat del lector per a descobrir ell mateix la informació que busca amb la màxima llibertat possible. S’aposta així per la pragmàtica de la interactivitat, que s’expressa en dos vessants: des de l’autor, amb la relació dialògica que manté amb el lector, i des del text mateix, gràcies a les diverses ramificacions que conté la trama. També el llibre de paper oferia una lectura selectiva, però limitada al que quedava confinat a les mans del lector en format de fulls impresos. Ara existeix una extensió aparentment il·limitada dels processos de lectura, i endinsar-s’hi sols depèn de la voluntat de l’usuari.

Tradicionalment, els lectors han estat condicionats per la idea i construcció de l’ autor; per tant, la lectura ha estat una activitat passiva, on el lector es limitava a intentar entendre el que l’autor volia comunicar. La nostra herència cultural en pràctiques de lectura, com a usuaris de l’alfabet llatí és un recorregut de dreta a esquerra, i de dalt a baix de la primera pàgina a la última, llegint un text de principi a fi. L’hipertext permet obrir itineraris paral·lels de lectures, nous camins, noves possibilitats a cada tria. Ara ens trobem davant d’un text amb una materialitat diferent, en forma de pantalla. Lògicament el canvi afecta a com llegim. El principal tret de la lectura sobre pantalla és la manca de linealitat clàssica tan típica del paper. A l’ordinador es llegeix també linealment perquè la lectura alfabètica i les condicions fisiològiques humanes obliguen a fer-ho així. No obstant, el text deixa de presentar-se sota la imatge d’una continuïtat amb aspecte unitari i definit.

L’hipertext no només modifica la instància del lector. També reconfigura la de l’autor, ja que comporta grans repercussions sobre la forma de concebre i construir el text. L’autor és qui dissenya tots els recorreguts optatius possibles, qui controla com pleguen les idees i qui s’ha de preocupar per donar sentit a la diversitat d’informacions. Saber quan cal desenvolupar una nova pàgina o com utilitzar els diferents recursos hipermèdia per afavorir la comprensió són tasques fonamentals per a contribuir a una lectura fàcil i agradable. Malgrat la importància del treball de l’autor, aquest constitueix un ens anònim a causa de la immaterialitat i la manca de referencies pròpies de l’espai virtual. En la literatura digital, la creació no és a nivell individual, la qual cosa implica una dificultat afegida a l’hora d’assignar un autor a una obra. En bona part a causa del concepte d’interactivitat, s’ha dit de la literatura digital que ha fet possible l’aparició del lector actiu, “usurpador” de la funció de l’autor; la influència formalitzadora de l’autor retrocedeix davant la creativa del lector. L’any 1967, Roland Barthes publica l’assaig "La mort de l’autor", on afirma la independència del text literari per sobre de la intenció de l’autor. La seva innovació recau en desplaçar de l’atenció del text vist com quelcom produït per l’autor cap a quelcom produït pel lector. Roland Barthes es va manifestar en contra el culte de l' autor atacant la noció comuna i tradicional d’aquest com a explicació definitiva d’una obra. Sosté que l’autor ja no pot ser considerat com una presència omniscient impregnant d’influència una obra de literatura, la qual cosa implica que el lector es faci càrrec de la principal font de poder en un text i per tant els lectors són tant els creadors de les narratives com els autors. Això significa que la narrativa pren vida pròpia després de sortir de l’autor i passar a circulació general. L’autor és el canal a través del qual parla el llenguatge i es converteix en poc més que hipòtesi, una persona projectada pel crític del text.

Es pot considerar que "La mort de l’autor" que anunciava Barthes adquireix una aplicació pràctica que en reforça la hipòtesi, el que porta com a conseqüència una democratització de l’autoria, que prescindeix del prestigi de l’autor i el seu nom propi a l’hora de publicar a la xarxa. Aquest fet dóna la possibilitat a persones anònimes a exhibir les seves obres, on a més a més poden interferir al text i suggerir alternatives al lector. En aquest cas, el lector es converteix en la raó de ser de l’obra, i culmina el procés de traspàs de poder entre el lector i l’autor postulat per les teories postestructuralistes. Com si d’un retorn a l’origen es tractés, les obres tornen a ser anònimes. Abans que l’escriptura fixés la paraula oral i el llibre en permetés la seva difusió, les obres literàries circulaven sense que es tingués en consideració qui les havia originat.

(1) Càmpas, J. (2005),  L’hipertext. Barcelona: Editorial UOC, pàg. 15