Segons Manuel Castells, en parlar de societat del coneixement ens estem referint a un nou paradigma tecnològic que té dues expressions fonamentals: una és la capacitat de recodificar els codis de la matèria viva i l'altra Internet (1). La globalització és una realitat imparable que ha arribat de la mà d’Internet com a mitjà universal de comunicació i de transmissió de la informació. Manuel Castells afirma que “Internet no és només ni principalment una tecnologia, sinó que és una producció cultural: una tecnologia que expressa una certa i determinada cultura.”(2) Internet no és un protocol de comunicació sinó un nou sistema de comunicació, “un instrument de comunicació horitzontal, global, lliure i no controlable”(3). I, és que tota “la història de la humanitat es basa en el control de la comunicació, tots els aparells del poder es construeixen sobre això”(4)
Internet
ens situa davant d’un canvi cultural que va lligat a un canvi en el
sistema de comunicació. Per entendre aquest canvi, hem de recordar els canvis
anteriors que es van produir en els sistemes de comunicació.
La humanitat no va conèixer l’escriptura fins un temps
relativament recent, essent l’oralitat la forma de comunicació primària. En una
societat oral, les persones que estan en contacte les unes amb les altres estan
sempre immergides en la mateixa situació, en el
mateix context de comunicació; interactuen en un bany de comunicació viu que
s’alimenta contínuament amb tots els participants en la comunicació.
La comunicació és immediata en el temps i en l’espai. És espontània; l’emissor pot rectificar però no “esborrar” el que ha dit. Forma part d’una interacció en la que els participants estan presents i qui parla té en ment un destinatari o diversos destinataris concrets. No hi ha lapsus de temps entre la producció i la recepció del missatge. Els gestos, les expressions facials, el moviment del cos formen part d’aquest llenguatge parlat. La comunicació és efímera. Els sons només són perceptibles durant el temps que són en l’aire.
En el moment en què s’inventa l’escriptura, aquesta pragmàtica de la comunicació es transforma. L’escriptura és una forma de comunicació diferida en el temps i l’espai: puc rebre un missatge que ha estat produït fa molts anys o puc rebre el missatge d’una persona que es troba a molta distancia d’on sóc jo, en un context cultural completament diferent. És una comunicació elaborada. L’emissor pot corregir i refer el text sense deixar rastre. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer. I, arriba una cosa que no existia abans de la invenció de l’escriptura, un missatge descontextualitzat. El context és poc important. L’escrit és independent del context, autònom. L’autor crea el context a mesura que escriu el text. Aquesta noció fora de context serà sublimada, interioritzada per la cultura, serà conceptualitzada i donarà pas a la idea d’universalitat.
Amb l’arribada d’Internet, la pragmàtica de la comunicació es torna a
transformar. En els fons, tornem a la situació de les societats orals, però
evidentment en una altra òrbita: la interconnexió, el dinamisme en temps real
de les memòries en línia ens permet tornar a compartir el mateix context. I,
aquest gran context compartit per tots els participants en la comunicació és
l’hipertext. Sigui quin sigui el missatge que tractarem, aquest missatge es
connectarà amb altres missatges, es connectarà amb comentaris, amb critiques, i
sobretot amb persones que poden ser els productors d’aquests missatges, altres lectors d’aquests missatges o persones
que treballen o s’interessen per un mateix tema, etc. Així que no solament els
missatges es van interconnectant, sinó que tots els participants en la
comunicació estan connectats els uns amb els altres; ja no hi ha doncs
missatges fora de context, la noció de fora de context ja no existirà.
La comunicació és immediata en el temps i en l’espai. És espontània; l’emissor pot rectificar però no “esborrar” el que ha dit. Forma part d’una interacció en la que els participants estan presents i qui parla té en ment un destinatari o diversos destinataris concrets. No hi ha lapsus de temps entre la producció i la recepció del missatge. Els gestos, les expressions facials, el moviment del cos formen part d’aquest llenguatge parlat. La comunicació és efímera. Els sons només són perceptibles durant el temps que són en l’aire.
En el moment en què s’inventa l’escriptura, aquesta pragmàtica de la comunicació es transforma. L’escriptura és una forma de comunicació diferida en el temps i l’espai: puc rebre un missatge que ha estat produït fa molts anys o puc rebre el missatge d’una persona que es troba a molta distancia d’on sóc jo, en un context cultural completament diferent. És una comunicació elaborada. L’emissor pot corregir i refer el text sense deixar rastre. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer. I, arriba una cosa que no existia abans de la invenció de l’escriptura, un missatge descontextualitzat. El context és poc important. L’escrit és independent del context, autònom. L’autor crea el context a mesura que escriu el text. Aquesta noció fora de context serà sublimada, interioritzada per la cultura, serà conceptualitzada i donarà pas a la idea d’universalitat. 
Amb l’arribada d’Internet, la pragmàtica de la comunicació es torna a
transformar. En els fons, tornem a la situació de les societats orals, però
evidentment en una altra òrbita: la interconnexió, el dinamisme en temps real
de les memòries en línia ens permet tornar a compartir el mateix context. I,
aquest gran context compartit per tots els participants en la comunicació és
l’hipertext. Sigui quin sigui el missatge que tractarem, aquest missatge es
connectarà amb altres missatges, es connectarà amb comentaris, amb critiques, i
sobretot amb persones que poden ser els productors d’aquests missatges, altres lectors d’aquests missatges o persones
que treballen o s’interessen per un mateix tema, etc. Així que no solament els
missatges es van interconnectant, sinó que tots els participants en la
comunicació estan connectats els uns amb els altres; ja no hi ha doncs
missatges fora de context, la noció de fora de context ja no existirà. (1) Manuel Castells (2002), La dimensión cultural de Internet. Barcelona: FUOC.
(2) Manuel Castells (2002), La dimensión cultural de Internet. Barcelona: FUOC. (3) Ídem.
(4) Ídem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada