HIPERTEXT I COMPLEXITAT

El llibre, com a instrument d’escriptura, es va mostrar insuficient en alguns autors que volien expressar pensaments que anaven més enllà de la linealitat cartesiana. Tanmateix el pensament de Nietzsche haguera estat diferent si no hagués escrit de manera fragmentària. Més tard, va ser Wittgenstein qui tingué dificultats per a posar en clar les seves idees a través del llibre. La seqüencialitat li impedia exposar els seus raonaments.

Les tecnologies digitals actuals ho capgiren. Tot plegat suposa un canvi de paradigma i passarem de la racionalitat lineal cartesiana al paradigma de la hipertextualitat, que relaciona hipertext i complexitat. El paradigma de la complexitat requereix una manera diferent de recollir els pensaments i l’hipertext instrumentalitza la complexitat. 

Nelson definia l’hipertext com l’escriptura no seqüencial. L’estructura de les idees no és seqüencial, no és lineal, d’aquí la dificultat per explicar alguns conceptes. Deia que la seqüencialitat posa límits al pensament i a la lectura. L’hipertext no és una idea que ha sorgit a partir de les possibilitats tecnològiques, sinó que, més aviat, va sortir de la necessitat de manegar la complexitat en el camp del pensament i del discurs.


L’hipertext respon al pensament de la complexitat, a un saber insegur, un entorn caòtic, a un creixent nombre d’actors que disposen d’un fons també creixent de diversos sabers.

I, com el coneixement s’ha de moure en aquest entorn, relacionarem els aspectes claus del paradigma de la complexitat amb l’hipertext:

1.- Inclusiu: incorpora la incertesa i el soroll (el desordre) i sap que el coneixement no és perfecte sinó una aproximació a la realitat. També és incerta la xarxa hipertextual; no té principi ni final i no podrem mai recórrer tot l’hipertext.

2.- Incomplet: No podrem escapar mai a la incertesa i no tindrem mai un saber total. La xarxa hipertextual és oberta i en constant evolució per les aportacions de cada interactor.

3.- Transdiciplinar: integra diferents camps del coneixement i s’oposa a la disjunció pròpia del paradigma de la simplicitat. En l’hipertext, tot està relacionat; es pot saltar d’un camp de coneixement a l’altre.

4.- Ecològic: Tota acció executada entra en un joc d’interaccions i retroaccions. Les conseqüències ultimes de l’acció no es poden predir. En l’hipertext tampoc no es pot predir la conseqüència d’establir un enllaç.

5.- Múltiple: Incorpora molts punts de vista, no solament un. L’estructura de xarxa de l’hipertext permet un nou tipus de proximitat entre disciplines i sabers, una estructura inacabada que sempre admet noves categories.

6.- Integrador de subjecte i objecte: assumeix la incertesa del coneixement, en comprèn els límits i entre ells, el propi subjecte de coneixement, que també és objecte d’estudi. També hi ha una nova relació entre subjecte i objecte en el llenguatge hipertextual; es trenca la frontera entre emissor i receptor i no hi ha una única manera d’accedir a la realitat.

7.- Integral: S’integren la imaginació i els sentiments del subjecte a la raó, a més d’estar obert a l’inesperat. L’hipertext i el multimèdia fan, com el llenguatge oral, una lliure associació d’idees.

8.- dialògic: la complexitat pensada com a ‘u i múltiple’, ‘el tot i les parts’, ‘l’ordre i el desordre’. L’hipertext estableix el diàleg a partir dels enllaços.

9.- Conjuntiu: el pensament complex pot concebre la conjunció del que és ‘u’ i el que és ‘múltiple’. En l’hipertext tant poden enllaçar dues idees interessants com dues que no tenen sentit.

10.- Sistèmic: En la complexitat ‘el tot és més que la suma de les parts’ o no, ja que hi ha trets que romanen inhibits. Igual que en l’hipertext amb la suma d’enllaços i nodes.

11.- Hologramàtic: No només la part està en el tot, sinó que el tot està en la part. En l’hipertext un node conté en la seva naturalesa la idea que funciona en xarxa, en un tot.

12.- (A)causal: Es trenca la idea de línia causa-efecte i es crea un bucle: els individus produeixen la societat que produeix als individus. Com en l’hipertext on els nodes fan a la xarxa, i la xarxa fa als nodes.

13.- Autoorganitzat: res en l’univers no és producte de l’atzar ni del desordre. La complexitat del subjecte no s’esgota en el seu egocentrisme. Existeix el ‘jo’ perquè existeixen els altres. L’hipertext també té un procés autoorganitzador que el dóna el lector.

14.- Autocrític: l’home mesura l’adequació del seu coneixement a la realitat des d’una racionalitat autocrítica. Un concepte difícil d’aplicar a l’hipertext malgrat la multiplicitat de procedències de la informació que així ens ho pot fer pensar.

1.