HIPERTEXT I COMPLEXITAT

El llibre, com a instrument d’escriptura, es va mostrar insuficient en alguns autors que volien expressar pensaments que anaven més enllà de la linealitat cartesiana. Tanmateix el pensament de Nietzsche haguera estat diferent si no hagués escrit de manera fragmentària. Més tard, va ser Wittgenstein qui tingué dificultats per a posar en clar les seves idees a través del llibre. La seqüencialitat li impedia exposar els seus raonaments.

Les tecnologies digitals actuals ho capgiren. Tot plegat suposa un canvi de paradigma i passarem de la racionalitat lineal cartesiana al paradigma de la hipertextualitat, que relaciona hipertext i complexitat. El paradigma de la complexitat requereix una manera diferent de recollir els pensaments i l’hipertext instrumentalitza la complexitat. 

Nelson definia l’hipertext com l’escriptura no seqüencial. L’estructura de les idees no és seqüencial, no és lineal, d’aquí la dificultat per explicar alguns conceptes. Deia que la seqüencialitat posa límits al pensament i a la lectura. L’hipertext no és una idea que ha sorgit a partir de les possibilitats tecnològiques, sinó que, més aviat, va sortir de la necessitat de manegar la complexitat en el camp del pensament i del discurs.


L’hipertext respon al pensament de la complexitat, a un saber insegur, un entorn caòtic, a un creixent nombre d’actors que disposen d’un fons també creixent de diversos sabers.

I, com el coneixement s’ha de moure en aquest entorn, relacionarem els aspectes claus del paradigma de la complexitat amb l’hipertext:

1.- Inclusiu: incorpora la incertesa i el soroll (el desordre) i sap que el coneixement no és perfecte sinó una aproximació a la realitat. També és incerta la xarxa hipertextual; no té principi ni final i no podrem mai recórrer tot l’hipertext.

2.- Incomplet: No podrem escapar mai a la incertesa i no tindrem mai un saber total. La xarxa hipertextual és oberta i en constant evolució per les aportacions de cada interactor.

3.- Transdiciplinar: integra diferents camps del coneixement i s’oposa a la disjunció pròpia del paradigma de la simplicitat. En l’hipertext, tot està relacionat; es pot saltar d’un camp de coneixement a l’altre.

4.- Ecològic: Tota acció executada entra en un joc d’interaccions i retroaccions. Les conseqüències ultimes de l’acció no es poden predir. En l’hipertext tampoc no es pot predir la conseqüència d’establir un enllaç.

5.- Múltiple: Incorpora molts punts de vista, no solament un. L’estructura de xarxa de l’hipertext permet un nou tipus de proximitat entre disciplines i sabers, una estructura inacabada que sempre admet noves categories.

6.- Integrador de subjecte i objecte: assumeix la incertesa del coneixement, en comprèn els límits i entre ells, el propi subjecte de coneixement, que també és objecte d’estudi. També hi ha una nova relació entre subjecte i objecte en el llenguatge hipertextual; es trenca la frontera entre emissor i receptor i no hi ha una única manera d’accedir a la realitat.

7.- Integral: S’integren la imaginació i els sentiments del subjecte a la raó, a més d’estar obert a l’inesperat. L’hipertext i el multimèdia fan, com el llenguatge oral, una lliure associació d’idees.

8.- dialògic: la complexitat pensada com a ‘u i múltiple’, ‘el tot i les parts’, ‘l’ordre i el desordre’. L’hipertext estableix el diàleg a partir dels enllaços.

9.- Conjuntiu: el pensament complex pot concebre la conjunció del que és ‘u’ i el que és ‘múltiple’. En l’hipertext tant poden enllaçar dues idees interessants com dues que no tenen sentit.

10.- Sistèmic: En la complexitat ‘el tot és més que la suma de les parts’ o no, ja que hi ha trets que romanen inhibits. Igual que en l’hipertext amb la suma d’enllaços i nodes.

11.- Hologramàtic: No només la part està en el tot, sinó que el tot està en la part. En l’hipertext un node conté en la seva naturalesa la idea que funciona en xarxa, en un tot.

12.- (A)causal: Es trenca la idea de línia causa-efecte i es crea un bucle: els individus produeixen la societat que produeix als individus. Com en l’hipertext on els nodes fan a la xarxa, i la xarxa fa als nodes.

13.- Autoorganitzat: res en l’univers no és producte de l’atzar ni del desordre. La complexitat del subjecte no s’esgota en el seu egocentrisme. Existeix el ‘jo’ perquè existeixen els altres. L’hipertext també té un procés autoorganitzador que el dóna el lector.

14.- Autocrític: l’home mesura l’adequació del seu coneixement a la realitat des d’una racionalitat autocrítica. Un concepte difícil d’aplicar a l’hipertext malgrat la multiplicitat de procedències de la informació que així ens ho pot fer pensar.

1. 
   

LLIBRE I LINEALITAT

La invenció de la impremta (s. XV) va revolucionar la nostra cosmovisió i va comportar la emergència de la “perspectiva única”. La impremta va permetre desplegar el pensament per mitjà de l’escriptura. Però, d’alguna manera, el va sotmetre al mode lineal i jeràrquic que imposa l’imprès. El text més preuat de la nostra cultura és el llibre, i, durant cinc-cents anys el model cultural occidental s’ha centrat en el llibre, tant pel que fa al suport i al format, com a la manera d’expressar els pensaments.

Abans l’escriptura i la lectura era quelcom minoritari. L’oralitat tenia un caràcter circular; l’escriptura en serà “suplement”. Amb l’edició de llibres, fulletons i altres publicacions, la nostra manera d’entendre el món i la realitat canvia, perquè el nostre pensament, la nostra mentalitat es torna lineal. El llibre recull els postulats del paradigma cartesià. El llibre és una obra amb un principi i un final, que té pretensió de ser acabada. No és lícit pensar en un llibre clàssic editat a mig fer, ni amb pensaments fragmentaris, ni amb referències creuades en el sí del mateix text o en relació a altres textos. És una unitat lingüística tancada sobre ella mateixa amb pretensió de veritat. L’autor és qui té el coneixement que vol transmetre i el lector s’ha de limitar a copsar el que l’autor vol dir. La distribució del text és lineal i seqüencial, de manera que té una organització en capítols o apartats que han de respondre a unitats també tancades. Hi ha, doncs, una lectura correcta i lectures incorrectes. Hi ha linealitat i veritat, com en el paradigma cartesià. El llibre, doncs, respon a un pensament lineal i esquematitzant que força el coneixement a entrar en les normatives que defineix el mateix llibre. 

En el llibre es perden part de les possibilitats de coneixement. En literatura, la novel.la, que té lloc en un espai més o menys continu, però que és desenvolupa al llarg d’un temps més o menys dilatat i fragmentari, és el que correspon al model cartesià. En la novel·la hi ha el narrador i el receptor de la història; no hi ha interacció, i, per contra, si que hi ha linealitat. El llibre és l’instrument perfecte per a la novel·la. 

EL PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT

Al segle XX, entren en crisi alguns valors de la modernitat com la ciència i la fe en el progrés. L’ordre tranquil·litzador comença a esfondrar-se; la realitat, abans mecanicista i entesa d’un sol sentit, és concebuda com un univers complex i caòtic. 

Entrem en el paradigma de la complexitat que és en gran mesura el contrari a l’anterior. És inclusiu (assumeix la incertesa de no poder conèixer-ho tot), és incomplet (mai s’acaba), integra diferents camps de coneixement, integra el subjecte i l’objecte, utilitza la totalitat de les potències humanes i és dialògic ja que relaciona termes contraris. Però la diferència més important és que el paradigma de la complexitat inclou l’home i el seu punt de vista en l’estudi de la realitat en forma autocrítica, el que no feia el paradigma anterior, que confiava cegament en el poder de la raó. A partir de llavors es comença a configurar una imatge de l’univers com un procés sempre inacabat del qual participem activament, i en aquet sentit no som actors d’una realitat objectiva sinó creadors de la realitat en la qual participem; això significa també que organitzem individualment i col·lectivament la nostra visió de la realitat i en el seu interior ens relacionem per mitjà de les paraules que hem inventat per construir-la. Construir és també decidir; el paradigma de la complexitat fomenta una visió constructivista del món i per conseqüent hem d’assumir una nova actitud responsable, la de decidir quina realitat es construeix, amb quins materials i en quant temps.

“La realitat que percep l’ésser humà cada dia, la compressió de la seva pròpia existència i conflictes interns, porta immersa els aires de la complexitat, del global, el contextual i el multidimensional. La complexitat es troba present en tots costats, i no hi ha necessitat de ser científic per notar-ho” [1].

El paradigma de la complexitat va ser introduït per Edgar Morin que, davant els avanços de la ciència i les noves troballes, va veure la necessitat de trobar una nova forma d’interpretació que fos diferent a la qual havia predominat durant molt temps i que afavoria el lineal i mecànic. La comprensió i interpretació dels diferents fenòmens de la naturalesa requereixen d’una manera diferent de pensar, i el desenvolupament d’un pensament de la complexitat ajuda i encamina als éssers humans i als estats cap a l’evolució, la productivitat i el benestar.

[1]Palva Cabrera, A.J.(2004), Edgar Morin y el pensamiento de la Complejidad, Valencia: Revista Ciencias de la educación, pàg. 239

EL PARADIGMA DE LA SIMPLICITAT

La nostra societat contemporània ha viscut diverses revolucions, sent una d’elles la revolució paradigmàtica. Aquesta té a veure amb la visió de món que ha predominat en els últims segles; anomenem “paradigma”, aquesta visió particular del món, un model d’acord al qual es teixeixen les doctrines i tenen lloc els avanços tècnics.

Al segle XVII, es desenvolupa el racionalisme, que troba en Descartes un dels seus màxims referents, que dóna prioritat a la raó com a facultat de coneixement. La seva tesi bàsica és la identificació entre pensar i existir. Ell i Galileu inauguren el període de la història de les ciències, posant-lo sota el signe de la simplificació i l’ordre. 

Una nova actitud que comporta distanciar el subjecte pensant (res cogitans) de la realitat sobre la qual es pensa (res extensa). Aquest període significa una clara ruptura entre ciència i filosofia, situant el coneixement en l’anomenat paradigma de la simplicitat. Aquest paradigma se’l pot caracteritzar doncs com a racionalista (la raó és omnipotent i res existeix fora d’ella), universalista, objectivista (es deixa de banda el subjectivisme), quantitatiu i dissociatiu (tendeix a separar les coses per analitzar).

La necessitat d'ordre va ser el motiu de que durant molts anys s'hagin descartat un munt de possibilitats a l'hora de copsar el món que ens envolta i a nosaltres mateixos dins d'aquest.  

L

WITTGENSTEIN i la multidimensionalitat del text.

Wittgenstein es va trobar amb moltes dificultats a l’hora de donar als seus pensaments una apropiada presentació lingüística a causa de les limitacions de les formes tradicionals..

"Tots aquests pensaments els he posat per escrit com a observacions, com a paràgrafs breus, de vegades en cadenes més aviat llargues sobre la mateixa matèria, de vegades saltant d'un camp a l'altre amb un canvi ràpid. Des del principi fou intenció meva de recollir, algun dia, tot això en un llibre, la forma del qual vaig concebre de diverses maneres en moments diversos. Em semblava, però, essencial que, els pensaments avancessin d'una matèria a l'altra en una seqüència natural i sense llacunes. Després d'alguns intents fallits per tal de soldar els meus resultats en un conjunt així, em vaig adonar que no ho aconseguiria mai. Que el millor que jo podia escriure es quedaria sempre  en ser només observacions filosòfiques; que els meus pensaments s'anquilosaven  de seguida quan, en contra de la seva tendència natural, intentava de continuar forçant-los en una direcció. i això depenia, certament, de la naturalesa de la mateixa investigació. I és que ens obliga a passar i traspassar per un extens camp de pensaments, del llarg i del través, en totes direccions. Les observacions filosòfiques d'aquest llibre són, per dir-ho així, un munt d'apunts de paisatges que han sorgit en aquests viatges llargs i intricats. Constantment es tocaren de bell nou des de diferents direccions els mateixos punts, o quasi bé els mateixos, i s'esbossaren noves imatges cada vegada. Una enorme quantitat d'elles eren mal dibuixades, o impròpies, carregades amb tots els defectes d'un dibuixant fluix. I quan aquestes foren eliminades, en van quedar un cert nombre que eren regulars, i que, aleshores, havien de ser ordenades sovint escapçades de tal manera que poguessin donar a l'observador una imatge del paisatge. Així, doncs, aquest llibre pròpiament només es un àlbum." [1]

Wittgenstein va treballar dur per poder expressar el seu pensament en un mode adient per a determinades formes d'escriptura , donant-se que la multidimensionalitat d'aquestes formes era incompatible a la manera en què realment pensava. 

Com el suport sobre el qual plasmem el nostre pensament condiciona la forma de pensar?

El conflicte entre pensament i text,  a més de la lluita amb les tecnologies d’expressió, són qüestions que van impulsar el desenvolupament de l’hipertext per solucionar els problemes que Wittgenstein veia en la representació del seus pensaments. 

Com Bush, Wittgenstein relaciona el funcionament de l’hipertext amb el funcionament del pensament humà, i per tant busca  permetre reproduir el funcionament natural del pensament per aconseguir una forma de representació eficaç.

En un document hipertextual, els encadenaments entre els elements textuals es fan de retruc, a la manera de les associacions d'idees en l’inconscient; aquest mecanisme imita el funcionament del pensament intuïtiu i inconscient que funciona de manera multidimensional i no lineal.  Un document hipertextual no té ni principi ni fi, funciona de manera retroactiva, com el pensament que es construeix a partir de noves informacions que integra i selecciona. Per això és possible navegar pel text de manera associativa, però per que es pugui establir aquesta xarxa, el document ha de ser flexible per a donar la possibilitat d’establir aquestes associacions.

[1].- L. Wittgenstein (1983) Investigacions filosòfiques . Barcelona: Laia. pàg. 49-50.

L'HIPERTEXT: UNA MICA D'HISTÒRIA......

Un requisit bàsic per al desenvolupament de la societat de la informació havia de ser l'existència de sistemes que garantissin que la informació pogués ser emmagatzemada, transportada i   reproduïda sense pèrdues significatives de quantitat i qualitat. I per gestionar la immensa quantitat d'informació que es genera, s'han anat dissenyant uns sistemes que pretenen emular el funcionament de la ment humana i la seva memòria: l'associació d'idees, els salts d'uns conceptes a uns altres està, doncs, a la base del que, a partir dels anys 60, se'n dirà hipertext.

Memex: Vannevar Bush (1890-1974)

El 1945, en acabar la guerra, el matemàtic Vannevar Bush va publicar "As We May Think", article on descriu un dispositiu d'accés a la informació considerat per alguns com un prototipus d'hipertext.

La seva idea era crear una màquina capaç d'emmagatzemar i reproduir grans quantitats de dades, donar a l'investigador un entorn més favorable que els sistemes de classificació jeràrquica, que es feien servir a les biblioteques: la seva rigidesa de categories fixes feia difícil trobar alguna cosa si no és que un ja sabia exactament que cercava.

Va proposar el sistema Memex (MEMory EXtender), una eina personal d'emmagatzematge de dades, basat en microfitxes que organitzava la informació de manera associativa, i amb algunes característiques que avui comparteixen tots els sistemes hipertextuals: ràpid accés a la informació, possibilitats d'establir enllaços, recorreguts i anotacions, etc.

Bush no pretenia només obtenir un mecanisme de cerca i selecció de la informació sinó un sistema que li permetés de reordenar la informació. La característica principal de Memex era la seva capacitat per a unir parells d'elements de manera diferent als mètodes d'indexació fina aleshores vigents.

La qualitat essencial de Memex era la possibilitat d'unir dos nodes o unitats d'informació.

NLS/Augment: Douglas Engelbart (1925-2013)


Inventor del ratolí, el processador de textos, les tecles de funció, etc, Havia estat experimentant la multifinestra de pantalla, els enllaços associatius entre les dades, els gràfics dinàmics per a representar idees, etc.

Per a Engelbart, la capacitat intel·lectual humana es basa en tres elements: tecnologia, llenguatge i metodologia. Un sistema que millora les possibilitats intel·lectuals dels humans és un sistema que permet la interacció d'aquests tres elements, per a un grup social determinat i en un moment concret del temps. Aquest sistema global està format per dos subsistemes: el sistema humà i el sistema d'eines disponibles.


                                     


L'any 1962, va publicar Augmenting Human Intelect: a Conceptual Framework, on definia les funcions que haurien d'incorporar els ordinadors i els programes per tal de millorar el seu rendiment i ajudar a augmentar les capacitats cognoscitives humanes. En aquest document es parla, entre altres coses, de la necessitat d'establir connexions entre textos, de les llibreries de documents, dels sistemes de finestres i del entorns col·laboratius.

En aquest article anunciava l'hipertext, que es va veure concretat, seguint les idees de Bush, en el desenvolupament del primer sistema hipertextual: NLS/Augment. L'objectiu era desenvolupar un seguit d'eines que generessin un entorn capaç de mantenir tota la informació necessària per a persones el treball bàsic de les quals consistís en el processament d'informació, permetent, a més, la seva intercomunicació mitjançant missatges electrònics.

Augment va evolucionar des de la seva concepció original per donar lloc, el 1968, al primer sistema informàtic que funcionava en mode hipertext, l'NLS (oN Line Sistem), una mena de base de dades que facilitava el treball cooperatiu en què tots els qui hi intervenien estaven connectats en xarxa.



Xanadu: Theodor Nelson (1937,..)

L'ordinador, eina per a ampliar les capacitats humanes, també s'anava convertint en una "maquina literària".


Theodor Nelson proposa Xanadu, nom d'un gran projecte hipertextual l'objectiu del qual és crear una estructura que permetés connectar tota la literatura del món en una "xarxa de publicació hipertextualitzada universal i instantània: era una proposta de base de dades literària global.

Si fins ara l'hipertext era vist més com a eina d'indexació documentalista, a partir de Ted Nelson es considerarà un mitjà literari.

Xanadu reuniria la quasi totalitat de les obres de tot gènere publicades fins ara. El lector accediria, per xarxa, als textos que li interessessin, els copiaria a la seva biblioteca, els anotaria i els relacionaria entre ells segons la seva conveniència.




                                                           - - - - - - - - - - - - - - - - -



A l'origen, doncs, l'hipertext va néixer com un sistema automàtic d'organització d'informació (Bush), d'afany enciclopèdic i integrador en xarxes compartides (Nelson).

L'hipertext no hauria sortit de les universitats si no haguessin aparegut els ordinadors personals proveïts de programaris que permetien l'hipertext. Atkinson és un dels personatges llegendaris d'Apple que, indirectament, va ajudar a popularitzar l'hipertext.